Novembre obria els seus braços i tu nu com cada matí cercaves entre les roques el rastre del teu paradís. On són els ocells d'ales blanques? On és la salvatge remor? On és la memòria marina? D'escuma i elisi del nord? I mut, contemplant la tragèdia recordes quan vares fugir d'aquella Alemanya boirosa on res no hi tenia sentit. Però Manfred, què li han fet al mar que l'aigua s'ha tenyit de mort, que arriben a la platja onades de vergonya que ho embruten tot? Però Manfred, què li han fet al mar Que t'han atravessat el cor, amb llances de misèria, l'atlàntica bellesa que ho inundava tot? Novembre obria els seus braços i tu nu com cada matí cercaves entre les roques el rastre del teu paradís. Però qui ha estat capaç de robar-te un somni de mar infinit, la vida banyant-se a la platja i el crit abissat dels dofins? I diuen les bruixes marines que et veuen vagar pels esculls una ombra en tenebres, vestit de nuesa i mars de tristesa als teus ulls. Manfred Gnadinge, feia més de trenta anys que havia abandonat Alemanya per instal·lar-se a Camelle (Costa da Morte - Galícia). A redós d'una senzilla barraca on vivia que havia anat bastint un museu d'escultures fetes de pedres i elements estranys que duia el mar que conformaven l'expressió artística de la seva renúncia a la vida convencional. Tot se'n va anar en orris quan el petrolier Prestige vessà la seva càrrega en enfonsar-se prop de la costa. Manfred Gnadinge, en veure destruïda la seva obra i el seu hàbitat, l'únic que tenia al món, deixà de menjar, de medicar-se i morí el 28 de desembre de 2002.