Respon-me

Amic que tants de cops em parles,
aquí assegut,
ulls abatuts,
mai no has sabut
dir-ne allò just
del nostre absurd.

I avui que tinc el cos ple d'ànsia,
la meva sang,
les meves mans,
els meus afanys,
aquests pocs anys
m'estan cridant.

Qui va vèncer?
Qui dels ferros forjats per les bombes
va fer un poble nou?
Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos aixafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
Qui va vèncer?
Qui del llit s'aixeca amb el dret d'anar
pel carrer sense sentir por?
Pots dir-m'ho tu?
Pots dir-m'ho tu?
Saps que ningú.
Tots hem perdut,
tots som vençuts.

I amic, renegaràs amb força
d'aquesta nit,
de qui som fills,
d'aquest destí,
del nostre ahir
que ens ha traït.

Però, amic, més que buscar respostes,
cal adreçar
el foc, la llar,
hem de guanyar
tots aquests anys
que estan cridant:

Qui va vèncer?