Als matins, a ciutat, quan l'aigua es queixa
als milions d'aixetes de les cases,
va rebotant la son entre parets
i va esmicolant-se, va esmicolant-se.

Mentre els ulls mig tancats no veuen res,
s'enrotllen i criden les persianes.
Quan encara és fosc a les finestres,
és l'hora en què el gran buit ens omple el cap.

Soroll somort de cotxes i autobusos
i alguna veu que sorgeix rogallosa
arriben lentament a les orelles:
el so ajuda la llum a fer-se dia.

Al metro el baf o la pudor somien,
i a poc a poc s'entelen tots els cossos,
es veuen moltes cares de filòsofs
cristall endins del cansament dels homes.

Cada moment es viu amb la renúncia
d'altres moments que no vindran mai més.
Ho has sabut sempre i ara també ho sents:
groc és el temps de totes les nostàlgies.

Als matins, a ciutat, quan l'aigua es queixa,
és l'hora en què el gran buit ens omple el cap.
El so ajuda la llum a fer-se dia
cristall endins del cansament dels homes.

Als matins, a ciutat, quan l'aigua es queixa...