A Aragó n'hi ha una dama que és bonica com un sol, té la cabellera rossa, li arriba fins als talons. Ai, adéu, Anna Maria, robadora de l'amor, ai, adéu. Sa mare la pentinava amb una pinteta d'or. Cada cabell, una perla, cada perla, un anell d'or. Ai, adéu, Anna Maria, robadora de l'amor, ai, adéu. El seu germà la mirava amb un ull tot amorós. Se la mira i se l'emporta a la fira de Lió. Ai, adéu, Anna Maria, robadora de l'amor, ai, adéu. De tants anells que li compra li cauen del mocador,
«Tingui, senyora Maria... ...tingui, tingui, els anells d'or». Ai, adéu, Anna Maria, robadora de l'amor, ai, adéu.
I qui és aquesta dama que llança tal resplandor? N'és filla del rei de França, germana del d'Aragò. Ai, adéu, Anna Maria, robadora de l'amor, ai, adéu.